Entrar de nou a la ruta 40, sense voral i els cotxes circulant a gran velocitat, fa una mandra impressionant…

Després d’uns quants quilòmetres d’asfalt, continuem sense habituar-nos al soroll i al fum pudent. Ens compensa el bany del migdia al Huemul, un dels braços del llac Nahuel Huapi. Poc després de Villa La Angostura, el trànsit disminueix en agafar el trencall que va a Sant Martín de los Andes. És aquí on comença, pròpiament dit, la ruta dels set llacs. En realitat se’n poden veure més de set, si un es desvia un parell de quilòmetres del camí principal. Correntoso, Espejo, Traful, Escondido, Villarino, Falkner, Hermoso, Machónico, Meliquina, Lácar. Són llacs immensos que, acostumats com estem als Pirineus, més aviat ens donen la sensació d’estar en un mar d’aigua dolça. Hi ha velers navegant i platges de sorra blanca i fina. Els càmpings habilitats dins del Parc Natural -els únics llocs on legalment es pot dormir- són ferèstecs, preciosos, gairebé sempre al costat dels llacs. Boscos de pins, avets, nyires i canya de colihue tapissen les muntanyes ondulades enmig de tant blau. L’arribada a San Martín ha estat tot un regal: quinze quilòmetres seguits de pura baixada asfaltada, amb vistes sobre el llac Lácar. Apoteòsic!

“M’ha picat un nosequé a l’ull i mira quina pena que fa…”