Deixem San Martín enmig d’una multitud de dones de totes les edats corrent amb un dorsal a l’esquena.

Ens aturem un moment a animar-les. L’Ares em recorda que quan tornem a casa, nosaltres també hem de còrrer una cursa “en memòria d’una amiga teva que es va morir”. Se’m cauen les llàgrimes pensant en la Marta, i l’etapa fins a Junín de los Andes se’m fa curta, amb el seu record encara present.
Tornem a l’estepa: immensa, solitària, polsegosa, despullada, punxeguda, ondulada i ventosa. És un entorn hostil, però m’encanta sentir-me tan insignificant en aquest món. El parc nacional Lanin acull una gran quantitat de comunitats mapuches, la ètnia més important i coneguda de tots els pobles indígenes de la Patagonia. Destaquen per la seva valentia i la sagnant resistència que van oferir contra la dominació espanyola durant tot el segle XVI, i posteriorment -al segle XIX- contra les campanyes militars de les repúbliques de Xile i Argentina, en l’intent d’ocupar la regió.

La monotonia es trenca amb l’aparició d’un grup d’ àlbers que ens indiquen la presència d’una “hacienda”. Fa un dia ventós, així que decidim demanar protecció al resguard dels arbres, per passar la nit. Ens acull, riatller i acollidor, en Bertil Grahn -propietari de l’estancia Mamuil Malal- a punt de marxar amb un grup de caçadors. És descendent d’un dels primers pobladors d’aquestes contrades i amic, com no, dels Jones. L’estancia és exhuberant. Hi ha dos “galpones” de pedra seca, dos més d’obra vista, un xalet a l’estil austríac, cancha de tenis i fins i tot una pista per jugar a polo.

L’endemà, enmig d’un bosc d’araucàries, els núvols ens permeten entreveure la silueta completa del Lanin, magnífic! Mai havíem vist un bosc amb unes coníferes tan particulars, tan primitives. Sobreviuen a les petites erupcions volcàniques i alguns incendis, gràcies al gruix de la seva escorça, de fins a quinze centímetres de gruix, en exemplars adults.
El volcà Lanin és la muntanya més alta de la Patagònia, amb 3.776 metres d’altitud. El pas Trómen o Mamuil Malal -un dels accesos per a l’ascensió de la muntanya- és també l’accés natural cap a Xile. Fem els tràmits a l’aduana argentina amb gran expectació dels seus funcionaris. Un parell de quilòmetres més enllà, a l’aduana xilena, ens revisen de dalt a baix, fent-nos passar totes les alforges per l’escànner. Ens engullim ràpidament totes les pomes i un parell de pastanagues que no passen el control del servei agrícola i ramader. Xile no permet l’entrada de fruites, vegetals i llavors, entre d’altres i els funcionaris són molt estrictes. Sort que ja anavem mig buits de rebost… i, com a bons ciclistes, no ens podem permetre el luxe de llençar res! De l’altre costat de la frontera, el parc nacional canvia el nom pel de Villarrica. Mica a mica la vegetació es va fent més densa i ens endinsem en un bosc humit i fred. Ens espera una llarga baixada fins a Curarrehue. L’endemà travessem una zona rica en aigües termals, on ens remullem fins a quedar ben arrugats. La nostra intenció en arribar a Pucón, és pujar al cim del Villarrica, un volcà actiu i fumejant, però altre cop el mal temps ens acompanya i desistim en l’intent… Un altre cop serà.