BOLÍVIA

Paso Internacional Villazón-La Quiaca. Aquesta és la frontera més divertida i caòtica que m’he trobat mai.

Entrar a un dels païssos amb major biodiversitat del món, entre aquestes dues poblacions -separades per tan sols un riu sec- ha estat tot un xoc. No pel paisatge, que continua sent bàsicament el mateix, sino per la gent, la indumentària, l’idioma i les anades i vingudes dels estivadors bolivians per l’antiga via del tren. Gairebé entrem sense voler dins la riuada de gent corrent amunt i avall amb els seus carretons. Al crit de “No mamita, no! por abajo” ens adonem que el pas correcte es troba sota el pont. La tramitació dura més d’una hora, doncs sóc l’única dels quatre que no consto al registre informàtic d’entrada a Argentina (per tant, tampoc puc sortir!). No ens importa l’espera, doncs és molt distret observar la multitud de bolivians corrents amb els grans paquets de mercaderia comprada a Argentina i que posteriorment vendran al seu país.
Les primeres pedalades per un país nou, sempre són una incògnita emocionant. Ens sorprén el poc trànsit de vehicles i el respectuós gest d’avançar-nos ben allunyats. Atravessem una multitud de poblets, on la gent no parla en castellà. Devem semblar uns extraterrestres als ulls d’aquesta humil gent que habita en cases petites de fang i palla. Ulls de desconfiança i curiositat ens repasen de dalt a baix.
Plantem la tenda en un poblet mig desèrtic, per no generar expectació. Per sort, els bolivians semblen gent tímida i no s’acosten massa.

20140505-160004.jpg

20140505-160313.jpg
Arribem a Tupiza amb ganes d’agafar un jeep per la regió suroccidental de Los Lípez, inclosa la Reserva Nacional Eduardo Avaroa. No tenim temps ni de descansar, doncs l’endemà ja sortim en un grup organitzat que ens deixarà -al cap de tres dies- a les portes del salar. Ells continuaran cap Uyuni, creuant el salar. Nosaltres volem creuar-lo en bici…
“Cerros colorados”, volcans, deserts, sorra, minerals a flor de pell, llacunes, aigües termals, géisers, flamencs, llames, vicunyes i tons pastel ens acompanyen durant tot el trajecte. Uns paratges que ens deixen sense respiració, i no és degut a l’alçada. Malgrat les llargues hores dins del jeep, la música boliviana a tot taco durant tot el dia, les parades amb temps limitat i l’aversió que sentim per aquest tipus de viatges organitzats, el recorregut ha valgut la pena. Les fotos es queden curtes al costat de la realitat.

20140505-160648.jpg

20140505-160706.jpg

20140505-160731.jpg

20140505-160752.jpg

20140505-160810.jpg

20140505-160826.jpg

20140505-160904.jpg

La darrera nit del tour la passem en un hostal de sal a Puerto Chuvica. Les nenes flipen només entrar: parets, terra, llits, taules, cadires… tot és de sal! A nosaltres ens assalten mil dubtes. Trobarem l’entrada al salar? La sortida? Seran correctes les coordenades de referència que hem introduït al GPS? I si fos veritat que no funciona aquest aparatet dins del salar, tal i com afirmen els xófers locals? I si ens perdem? Seran suficients vint litres d’aigua? Estarà encara moll? Farà massa fred per elles? Sóm uns inconscients?…
El trajecte cap a la bellesa inhabitada és molt més poderós que totes aquestes preguntes sense resposta.

20140505-161113.jpg
Les nenes s’acomiaden dels seus “kangurs” argentins, en Federico i en Fabricio, a l’hostal de sal

Anuncis

6 pensaments sobre “BOLÍVIA

  1. Me encanto el post! Y es cierto que se entiende perfectamente… ya estoy para empezar a hablar el catalán. Saludos desde Argentina del caguro Fabricio!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s