Cara i creu dels salars

Trobar l’entrada al salar d’Uyuni resulta molt més senzill del què ens imaginàvem. L’emoció esclata tant bon punt les rodes trepitgen la crosta de sal.

El salar està ben sec, però de tant en tant una roda s’enfonsa -amb els més de cent cinquanta quilos que arrosseguem cadascú- i aflora l’aigua a la superfície. Continuarem pedalant encara amb aquesta sensació d’inseguretat, al llarg de tot el matí. Un mal menor comparat amb la resta d’experiències fantàstiques que anirem descobrint. En poca estona ens trobem rodejats de blanc. Més de dotze mil quilòmetres quadrats de sal ens rodegen. El silenci és absolut, tan sols sentim el crepitar de les rodes trencant les crostes de sal. No hi ha cap camí a seguir, la llibertat és absoluta. L’horitzó és immens. L’alegria ens desborda. Tenim la sensació d’estar pedalant sobre la neu.
L’Ares és l’encarregada de controlar la direcció amb el gps. A més de trenta quilòmetres ja divisem el que serà l’illa Incahuasi. Ara només sembla un ovni del tamany d’un grà d’arròs, intentant aterrar enmig del no res. L’orientació al salar resulta relativament senzilla, ja que sempre tenim de referència el volcà Tunupa (5.342m) indicant-nos el nord. Però les distàncies enganyen molt i l’Ares es queixa quan tenim l’illa prou visible, perque no hi acabem d’arribar. El vent s’ha girat en contra.
Incahuasi és la punta d’un antic volcà que va quedar submergit en aquest mar interior, ara sec. L’illa està formada per pedres volcàniques i coralls fossilitzats. Hi han crescut una multitud de cactus, que la fan molt característica. Quan hi arribem, descobrim més d’una trentena de jeeps que han vingut a observar la posta de sol, però a l’hora justa ja només quedem nosaltres quatre, gaudint d’un espectacle sublim. Només els ciclistes tenen el privilegi de dormir a l’illa!

20140507-213756.jpg

20140507-213833.jpg
A les cinc del matí tornen a arribar els primers jeeps. Quan ens posem en marxa, els turistes estan esmorzant, i ens obsequien amb panets i pastissos. Genial! Encara fa força fred, així que l’Ares i la Maiana comparteixen el carro. Sortim en direcció oest, seguint les traces que deixen els jeeps en direcció Llica. A diferència d’ahir, la superfície és llisa i dura, no en va les anomenen les autopistes bolivianes. No fa vent i avancem ràpidament. Avui tenim la sensació d’estar navegant per un mar sòlid. Aquesta amplitud d’horitzó només la recordo en alta mar. El ritme lent, tranquil i silenciós, em transporten a la travessa de l’Atlàntic que vaig fer amb els meus oncles a bord del veler Torxa. Al llarg del dia ens creuem un autobús i un tractor (!?). Les nenes van relaxades, parlant i cantant, sobretot la Maiana, que no para de cantar amb força i entusiasme. L’Ares exclama entre riatlles “serà cantant d’òpera, segur!”
Parem sovint a fer fotos divertides i jugar. No tenim presa, doncs volem experimentar la sensació d’acampar al mig del salar. La crosta de sal és duríssima, per sort vam preveure agafar una pedra ben grossa per clavar les piquetes. Sopem amb la llum rosada del capvespre i un silenci sepulcral. Meravellós. La nit estelada és freda, però suportable, l’aigua de les ampolles ha quedat ben glaçada.

20140507-214119.jpg

20140507-214159.jpg

20140507-214232.jpg
La sortida del salar és igualment evident i arribem a Llica a temps per dinar. Ens costa trobar allotjament, és brut i no hi ha dutxa. Comprem aigua i queviures pels propers tres dies.
El tram que separa els dos salars és molt sorrenc i la pista en mal estat. Ens costa avançar i el vent es dispara al migdia, aixecant una gran polseguera. Dinem cous-cous amb sorra, i en acabar passa un camionet que s’ofereix a dur-nos fins a Laqueca. No és el recorregut que tenim previst. El poble no ens apareix ni als mapes. Ens haurem de fiar de les indicacions dels locals. Al Joan no li fa gens ni mica de gràcia. Fins ara anavem seguint les descripcions infalibles d’altres ciclistes (molt recomanable http://www.andesbybike.com). Però bé, el fort vent en contra no ens deixa masses opcions, així que ens hi enfilem. Dormim al menjador de l’escola del poblet minúscul, el que ens permet sortir prou d’hora l’endemà. Però quan ens posem en marxa, el vent ja fa estona que bufa, així que ja intuïm el que ens espera. Arribar fins al salar és un tràmit. Alguns trams a peu per la sorra, però abans d’una hora ja sóm dins. El vent ens va completament en contra, la sal es barreja amb el fang negre i ens enfonsem lleugerament. Fora de les traces dels vehicles, la sal es veu rosada i amb grans crostes hexagonals que costen de trencar. L’Ares s’ha encongit dins del Charriot doncs fa molt més fred al salar, que en terra ferma. Pedalo a raser de’n Joan i tot i així em costa avançar. Sembla que porti xiclets en comptes de rodes. La sal està molt humida i el vent bufa amb força. Al salar les distàncies es fan eternes. Sembla que ja hi siguis, i encara ets molt lluny. Amb la lentitud amb què avancem, sense poder xerrar amb els demés pel soroll constant del vent i la blancor absoluta, els pensaments se’n van molt enllà, cap al viatge interior de cadascú. Les veus llunyanes i enjugassades de les nenes dins del carro, em fan tornar a la realitat.
En variar lleugerament la direcció per anar cap a l’illa de Coipasa, el vent -ara lateral- sembla que ens ajudi una mica. Ara ja no sento les rodes enganxades, sino que planejo per sobre la sal humida i mig pasteta com la neu de primavera. La sal fora de les traces, està llisa i brillant com la superfícies d’un llac glaçat. Aquesta és ben bé la sensació que tenim. Com a teló de fons muntanyes nevades i volcans punxeguts. Sensacional! Cada cop hi ha més basals d’aigua gelada en les traces dels jeeps. El vent se m’endú lateralment i sembla que la crosta de sal s’hagi de trencar en qualsevol moment. El terreny s’està tornant massa esponjós i costa molt de pedalar. Això ja no fa gens ni mica de gràcia. Aiii, mare… Què hi fem aquí? El Joan continua silenciós, de fet tampoc es pot parlar amb aquest soroll. Per sort, al cap de pocs quilòmetres, el ferm millora i tornem a gaudir del salar. Només queden dotze quilòmetres fins a l’illa, que sembla a tocar. Les nenes porten més de tres hores dins del carro contentes, alegres, sense protestar i sense parar ni a dinar. Sabem que això no pot durar massa, així que decidim fer nit a l’illa. No podem abusar de la bondat de les nenes. Continuem per una pista de terra en direcció al poble de Coipasa. El vent aixeca la sorra del camí i sembla una tempesta del desert. Hi ha moments en què no veig ni al Joan, que va pocs metres davant meu. Per sort, ara el vent ens empeny i fins i tot és divertit planejar amb la bici per la pista de dunes. Anem salats i empolsats fins a les celles. La paciència de les nenes s’acaba i ens hem d’afanyar a trobar un bon lloc. Abans d’arribar al poble, trobem un petit orri enderrocat enmig dels camps de quinua i aprofitem pel plantar-hi la tenda. No és genial, però servirà per passar la nit. Hi ha sorra, sal i pols fins i tot dins dels sacs. Portem més de vuit dies sense una dutxa, en un dels llocs més inhòspits del planeta. Tots tenim els llavis tallats i encrostats, les mans rugoses, la cara encetada pel fred sec. Avui per sopar haurem d’aprofitar la pasta que va sobrar d’ahir i tot el que tenim en cru, doncs no hi ha manera d’encendre el fogonet. Aquest és un dels molts aprenentages del viatge, aprendre a conviure amb els elements naturals.

20140507-214933.jpg

20140507-215020.jpg

20140507-215101.jpg
La nit ha estat freda i ventosa fins a la matinada, que ha calmat. De seguida hem arribat al salar i ha estat fàcil entrar-hi. Quin gust pedalar sense vent. L’aire és ben gèlid. La superfícies és absolutament plana i dura. No costa gens pedalar-hi. És irresistible, màgic. Res a veure amb ahir… La pedalada dura poc, doncs en un moment sóm a les salines davant de Villa Vitalina. Observem que, sota els vint centímetres de sal, aflora el fang i una capa d’aigua. Continuem seguint la direcció del punt que hem marcat al Gps i aviat ens quedem clavats a la crosta de fang i sal que hi ha a les vores del salar. Hem de baixar de les bicis i empènyer. Anem ben arreglats, doncs encara queda molt fins a la carretera. Acabem trobant unes roderes de camió per on circulem decentment. A mig matí arribem a Buen Retiro, quatre cases minúscules de pedra i fang, amb coberta de palla, on l’única obertura que tenen és la de la porta, feta de fusta de cactus. La mateixa estructura que hem anat trobant al llarg dels darrers dies. Els següents dos pobles que trobarem tenen una part nova horrorosa de totxana vista, i les cases d’adob tradicional que semblen ja mig abandonades. L’esglèsia antiga és petitíssima i amb un petit campanar de tres pisos en forma de cactus. Preciosa. La nova és gran, lletja i sense cap encant. És una tònica que es repeteix al llarg de moltes poblacions. Després d’una curta pujada, endevinem el que serà Sabaya, el poble on per fí podrem descansar i treure’ns la sal del damunt. Aparquem les bicis al davant d’una paradeta de pollastre rostit i patates fregides amb arròs. És l’únic lloc del poble on serveixen alguna cosa per menjar, avui que és festiu. Estem morts de gana i el Joan i jo engullim quatre menus rapidament, mirant-nos als ulls satisfets pel que acabem d’aconseguir. Molt més del que haguéssim pogut mai imaginar…

20140507-215309.jpg

Anuncis

15 pensaments sobre “Cara i creu dels salars

  1. Aupa familia!! Mataro us saluda i us envia una bufarada d’energia!.
    Tot i que a vosaltres d’aixo us sobra.
    Doncs així….4Km de petons…

  2. Preciosas las fotos!! Parece que hay que conocer el lugar se ve maravilloso e increible! Una aventura inolvidable. Buen viaje y cuidense!! Besos

  3. Retroenllaç: Viatjar amb fills és possible! | Va de pares

  4. Cada dia esteu més guapos!!! Quin paissatge, es un lloc inolvidable.
    Molts petons i abraçades.

    Ei Ares i Maiana els vostres amics s’enrecorden mooolt de vosaltres, aquests dies estan de colònies. Els grans a Canàries i els petits a Calonge…mar i mes mar…

    Passeu-vos ho molt bé!!!

  5. Ares: vem anar de colonies a Calonga i ens vem trobar uns piratas i vem anar a la platja i vem anar a la picina.
    Carla: He vingut a aquesta escola i tinc 4 anys. Tinc un germà que es diu Pol i fa segon.
    Uriel: avui hem fet pintura.
    Elisenda: Hola grans nòmades!, crec que ja us heu guanyat el canvi de nom. Fa molts dies que voliem parlar amb vosaltres però no hem parat. A les colònies ens ho hem passat d’allò més bé, podeu veure alguna foto al facebook. Hem vist molts peixos i uns pirates molt simpàtics ens han explicat moltes coses del mar, sabeu com distingir un peix carnívor d’un peix hebívor?…
    Ui! hem de recollir, és hora d’anar cap a casa.
    Abans d’acabar la setmana tornem a parlar.

    La classe dels elefants

  6. Hola Amigos, qué experiencia! Usted se fueron sobre el salar de Uyuni- Magníficamente
    Nosotros vivimos en un apartamento desde 5 dias y Ronja esta muy feliz con su cama privada 🙂 Un gran beso a la familia!
    Lea, Gregor y Ronja

  7. Sergi: vam anar de colonies a Calonga amb autocar i vam veure una peli. Vam jugar enun vaixell pirata que hi havia al camping.
    Aram: vul que vingueu. Us vull fer un petó. Quan acabeu veniu a Montellà a casa meva i em feu també un petó. Ahir va ser el meu aniversari i ja en tinc 4.
    Kilian: avui he fet el text lliura de dinusaures.
    Elisenda: Ja sabeu com distingir un peix carnívor d’un que no ho és? Doncs els heu de mirar la boca, si té dents… aparteu-vos de seguida, és carnívor! i si no en té, tranquils, és hebívor.
    Per cert us volia dir que les fotografies dels salars són impactants! Esteu visquen uns canvis de colors, olors, paisatges i temperatures espectaculars. Ja ens explicareu més detalls a la tornada.

    Molts petons de la classe dels elefants.

  8. Retroenllaç: Viatjar amb fills és possible! – Va de pares

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s