Tornem amb les alforges brutes, les rodes gastades, les mans buides i la ment oberta.

Després d’aterrar a la nostra realitat, la mateixa que vam deixar fa nou mesos, ens adonem que hem estat immersos en un altre món. Un món de descobertes, d’incògnites, d’improvització, de contacte constant amb la natura i la climatologia, d’intercanvi cultural, de precarietat…

Retrobem lentament la família, els amics, els veïns, la nostra llar, les dutxes d’aigua calenta, la música, la cuina mediterrànea, les festes majors, el Mediterrani, la proximitat del Cadí, les xerrameques, la intimitat de la parella, l’hortet, la situació política catalana, la V… un s’acostuma ràpidament a les comoditats, però deixar el “nomadisme” requereix un esforç important d’adaptació.

Tots aquests petits plaers no compensen la sensació de llibertat, serenitat d’improvització, d’aprenentatge, de valentia, de reculliment interior i de la vida slow que hem experimentat aquest darrer any.

Molta gent ens pregunta qué ens ha faltat, però més aviat pensem que encara hi ha coses que ens han sobrat. Per ser feliç cal ben poca cosa. Gràcies a tots per seguir-nos en la distància! Els vostres ànims i paraules de suport han fet que aquest blog tingués sentit i seguís viu en els moments difícils.
Pensarem la manera en què continuï viu, ja veurem com… seguiu atents!

De moment, ens acomiadem amb les paraules d’un gran amic, mestre i poeta català:

Ha arribat aquest temps
quan la vida perduda no fa mal,
quan la luxúria és un llum inútil
i l’enveja s’oblida. És un temps
de pèrdues prudents i necessàries,
no és un temps d’arribar, sinó d’anar-se’n.
És ara quan l’amor
coincideix a la fi amb la intel·ligència.
No era lluny ni difícil. És un temps
que no em deixa res més que l’horitzó
com a mesura de la soledat.
El temps de la tristesa protectora.

Joan Margarit