Sabíem que pedalar per la pampa argentina era una bogeria.
Sabíem que el vent és el principal obstacle del ciclista. Sabíem que el vent sempre bufa d’oest a est. Sabíem que el tram de Calafate a El Chalten va completament a contravent. Sabíem que la meteo anunciava ràfegues de 75 km/h i un vent constant d’entre 30-45 km/h. Però ho havíem de provar…

Pedalar en aquestes condicions és duríssim. Amb nenes és esgotador. El primer dia només hem conseguit avançar deu quilòmetres! Trobar un lloc per plantar la tenda no és gens fàcil. No hi ha absolutament res per a protegir-se del vent, i els pocs calafates que veiem són molt petits. Per sort, descobrim una cabana petitona de xapa blanca enmig del no res, i la tanca del camí que es pot obrir. Es el Aeroclub d’El Chalten. Perfecte! Tot i oferir-nos una bona protecció, la tenda no para de bellugar-se en tota la nit, sembla que haguem de sortir volant… Hem decidit llevar-nos ben d’hora al matí perquè és el moment del dia que bufa amb més calma. A les quatre de la matinada ja hi ha claror, però pensem que farà massa fred per l’Ares. A les cinc, el Joan i jo ens posem en peu i comencem a recollir el campament. Despertem a les nenes una mica més tard, que es lleven contentes i emocionades. A les sis ja estem pedalant. Sobre l’asfalt de la 23 el contaquilòmetres marca fàcilment els 10km/h. Estem super contents amb la nova velocitat assolida, tot i que no deixa de ser frustant ja que el relleu és gairebé plà. Les vistes sobre el Fitz Roy són impressionants i les llums d’ aquesta hora, màgiques. Continuem sense poder-nos parlar amb l’Ares, a causa del soroll del vent, però ella va fent feliç. Al cap d’una hora, em demana parar perque té molt fred. La pobre és la que es xupa tot el vent de cara. Està col.lapsada, no para de tremolar i comença a plorar. No li podem posar més capes, ho porta tot posat: dues tèrmiques, forro, plumes i gore! Ostres, que fem?… El Joan vol anar tirant: hem d’aprofitar al màxim els poc més de noranta minuts que ens queden amb poc vent. A dins del carro la Maiana dorm. La treiem, fem seure a l’Ares dins del Charriot amb un entrepà ben gran, i li col.loquem la Maiana al damunt. Sorpresa: hi caben les dues amb la tapa tancada! Hauran d’estar molt ben avingudes, però això no és cap problema. Un cop enllestit l’esmorzar les sento cantar i riure. A les deu del matí sembla que es torni a engegar el ventilador a màxima potència, però ja només ens queden deu quilòmetres per arribar a El Chalten, i un bon dinar de recompensa.
Tot un repte per començar…