Sóm a La Quiaca, poble fronterer amb Bolívia. Demà canviarem de país, tot i que ja fa dies que hem creuat la frontera ètnica. Tota la quebrada d’Humahuaca està habitada per comunitats indígenes (quechuas, kolla, wichis…) que tenen el mateix origen precolombí que trobarem més endavant.
Seguim pedalant cap al nord, dins la Quebrada d’Humahuaca. Ens ho recorda novament el monument que assenyala el lloc exacte per on passa el Tròpic de Capricorn.
Exclama l’Ares mentres enfilem les dures costes del Bárcena, immersos en la boira. Estén els braços i obre la boca per abarcar les fumeroles blanques. “És dolç, fresquet i mulladet.”
Sí! penso jo, però el meu núvol és de felicitat, tot i l’esforç de la pujada…
Sortim de la ciutat de San Miguel de Tucumán, a 450m, per enfilar-nos ràpidament cap a les muntanyes selvàtiques de la Sierra del Aconquija.
Migrem a terres més càlides Continua llegint
Deixem San Martín enmig d’una multitud de dones de totes les edats corrent amb un dorsal a l’esquena.
Entrar de nou a la ruta 40, sense voral i els cotxes circulant a gran velocitat, fa una mandra impressionant…
Isla del Tigre. Aquest és el nom que els maputxes van donar al llac de més de cinc cents quilòmetres quadrats als peus de l’actual Sant Carlos de Bariloche.
Deixem Xile, per entrar a Argentina. Creuar fronteres és sempre un exercici emocionant.
Xile deu seu ser l’únic païs que no te connectat tot el territori per via terrestre. “El campo de hielo sur” divideix el país en dos. Per poder entrar a Xile pel sud hi ha un pas natural que s’anomena “paso de la laguna del desierto o paso dos lagunas”.
petits nòmades 