Xile deu seu ser l’únic païs que no te connectat tot el territori per via terrestre. “El campo de hielo sur” divideix el país en dos. Per poder entrar a Xile pel sud hi ha un pas natural que s’anomena “paso de la laguna del desierto o paso dos lagunas”.
Aquest va estar molt temps tancat, per les disputes frontereres entre Xile i Argentina. Ara farà uns 13 anys va ser obert per primer cop i just dos mesos després jo estava allà. Fer el pas no era fàcil. El fet que a l’any 1997 ja havia estat en aquell poblet de “pobladores” -quan ni tan sols hi arribava cap carretera i la única manera de fer-ho era amb avioneta ó 10 dies a cavall- i que conegués certs personatges, m’hi va ajudar. Primer havies de creuar el llac O’Higgins i l’única manera de fer-ho era a bord del vaixell del “Pirinxo”, un curiós personatge que no li agradava dur a forasters. El viatge es feia cada 15 dies, si les condicions eren bones. Un cop creuat el llac O’Higgins, calia fer els 22km que separaven aquest punt amb la frontera Argentina. Els primers fàcils, però els darrers 10km molt complicats, emmig d’aiguamolls i boscos molt tancats. A la frontera argentina, em van revisar de cap a peus. Encara em quedaven els 14km restants pel costat est de la laguna del Desierto. Un camí que tampoc era gens fàcil.
Ara, aquest pas s’està convertint en un clàssic pels cicloturistes que recorren la carretera austral. Al llac O’Higgins hi ha un vaixell que fa la ruta quatre cops per setmana. El tram a peu fins l’altre llac segueix essent complicat amb les bicis, però ha millorat substancialment amb el trànsit de la gent. A la Laguna del Desierto hi ha un vaixell diari.
Tot i així, el Robinson Crusoe -el vaixell que creua el llac O’Higgins- ha deixat la gent incomunicada més de quinze dies a causa del mal temps aquest estiu. I el Huemul -que creua la laguna del Desierto- ha estat fora de servei més de trenta cinc dies degut a problemes mecànics.
Aquest cop torno a fer el pas però en sentit contrari (de sud a nord) i ja no vaig sol… m’acompanyen la Beti i les meves filles.
Arribem pel costal sud de la laguna del desierto. El temps es bó, acampem i al vespre comença a bufar un vent molt fort que deixa el cel completament destapat. Però, sobre les 4h de la matinada es torna a tapar, comença a ploure i… ja no pararà. A quarts de nou, ho recollim tot sota la pluja, i prenem el vaixell fins al costat nord. Fem els tramits duaners i en teoria havia de baixar el Ricardo amb els caballs per poder fer el tram complicat i poder passar tots els paquets i les nenes. Però amb la pluja forta no apareix. Haurem d’esperar a l’endamà. Els gendarmes ens deixen un racó en un petit cobert precari ple de goteres. Muntem la tenda com podem dins el cobert i mirem de secar les coses. L’endemà s’aixeca un dia amb millors condicions, però encara està tapat i borrufant.
A les vuit del matí començo fent el porteig del tàndem fins a l’inici de la pista, i de pas saber-ne alguna cosa dels cavalls. El camí està super enfangat i mullat. Haig de fer tres creuaments de rius descalç, amb l’aigua fins als genolls. Deixo el tàndem lligat al km 7 aproximadament. M’ha costat 5 hores fer el pas complicat i tornar. Pensava trobar al Ricardo pel camí, però res… Esperem fins les 14h i el Ricadro segueix sense aparèixer, que fem? Per un moment començo a pensar que no podrem fer el pas i que potser he arriscat massa volent fer aquesta ruta amb les nenes… Finalment, pensant que potser no li ha arribat l’avís de recollir-nos, decideixo anar-me’n fins a Candelario Mancilla (costat llac Ohiggins) a buscar el Ricardo a casa seva. El camí són 5h total i ja no podré tornar fins l’endemà. Torno a refer el camí i sortosament a l’alçada de la “laguna larga” apareix el Ricadro, que l’havia despistat el fet que uns argentins li havien dit que no hi havia ningú esperant per fer el pas. Torno amb ell altre cop i carreguem tots els trastos en dos cavalls. L’Ares i la Beti aniran cadascuna amb un cavall, la Maiana amb el Ricardo i jo empenyent l’altre bici. Finalment arribem a les 22h a Candelario Mancilla cansats, però contents. Ara només caldrà esperar fins dissabte, ja que el vaixell de dijous no ha passat per les condicions de temps.
Des d’aquí volem agraïr a Hans Silva la seva ajuda per poder fer el pas i la coordinació amb el Ricardo. El Hans el vaig conèixer el primer cop que vaig ser a Villa Ohiggins i ha estat un dels impulsors pel desenvolupament d’aquest petit poblet aillat (terra de pobladores), al “cul del món”.
laguna del desierto
tram a cavall
llac O’higgins a Candelario Mancilla
glaçera O’Higgins
lac O’Higgins camí de villa O’Higgins
petits nòmades 
Ostres….llegint-te se m’ha encongit una mica el cor, entre emoció, por, alegria, il.lusió,…..veure la foto a cavall, l’Ares dalt del cavall, el llac,….m’ha omplert els ulls de llàgrimes…..moltíssims ànims, valents!!! I cuideu-vos mooooolt!!!! Molts petons!!!!
Ningú com tu sap que és això d’anar més enllà del llac O’higgins, si quan arribes a Villa O’higgins pel costat xilè ja sembla la fi del món ( on hi havia un bar que es deia “donde el diablo perdió el ponxo” refugi dels pobladors tots ells amanits amb pisco), el pas en sentir contrari deu ser espectacular i aventurer. Res ara sols us queda uns quants quilòmetres de pista amb ripio, o ja està asfaltada?
Salut
Jordi Ramoneda
A Villa o’Higgins a crescut força. Ara hi diversos llocs per dormir, estan pavimentant alguns carrers i fins i tot hi ha un restaurant. Nosaltres estem acampats al Mosco. La pista fins Balmaceda segueix essent de ripio. Volíem sortir avui però el temps…. Sortirem demà cap a Caleta Tortel i després Cochrane, calculem ens uns 6 dies pedalant.
Hola familia, quina aventura més xula!!!
Ara amb bici, a cavall, amb vaixell, això es genial!!!! Ja m’agradaria estar aqui amb voslatres.
Quins paissatges tant bonics i immensos…uaaauuuu
Sou uns valents.
Sabeu que penso en vosaltres dia si dia també. Una forta abraçada. Visca la VIDA!!!!!
Una abraçada
Les calcetes roses també m’agraden, ji ji
Hola petits nomades, esteu fent un viatge molt xuli, els paisatges són espectaculars, quasi tant macos com el Cadí.
Aquí a l’escola també van venir els Reis Mags, ens van portar un joc de l’oca, un parxís, fireta per la cuineta, un joc per aprendre a enroscar i cartes per llegir.
La setmana passada vam mirar fulles d’arbres amb una lupa.
Avui a l’escola ens ha vingut a veure una noia sorda i parla amb les mans es diu Joana.
Amb Madamme gâteau hem fet un eriçó de fruita, ha quedat boníssim.
El dijous comencem la setmana blanca en tenim moltes ganes.
La classe dels elefants
Ostres, quina superaventura…el relat et trasllada al lloc sense haver-hi estat…magnific i espectacular! cuideu-vos molt petits nòmades! us seguim de ben aprop gràcies als vostres relats i fotos…bona estada al sud del sud!
Estic totalment enganxat als vostres relats, ……renoi, ….. com les àvies del poble, que esperaven amb candeletes la novel·la cada dia a les 3 de la tarda a la radio….., si ja se que d’això fa molts anys….., pro es que un ja els té…!!!
ànims valents….!!!
Hola Familia!! Me parece fantástica vuestra aventura, pero mejores fotos hubiera colgado yo…
No entiendo mucho vuestro idioma, pero intentaré aprender para poder seguiros por esos caminos de Dios.
Besos y Abrazos de uno que os tiene mucha envidia.
què vital … TOT
🙂 🙂 ❤
Impresionant. Sense paraules. La millor escola de vida per vosaltres i per les nenes. Endavant petits nòmades!!
La vostra aventura a O’Higgins em recordava alguna altra història. Després d’una estona fullejant els llibres de contes que vaig comprar quan vaig estar per Xile, l’he trobat!!!!!!!!
Us l’escric perquè us la pogueu explicar alguna nit de tempesta a dins de la tenda:
EL PUENTE DEL INGLÉS
(O’Higgins)
(la història no passa al llac O’Higgins si no a la regió d’O’Higgins de Xile, al sud de Santiago 🙂
Fa molt i molt anys, en el profunda pau de les termes de Cauquenes, pasejaven pels seus jardins una jove d’impressionant bellesa i un jove de fina i noble elegància. Totes les tardes la bonica parella caminava amb encant pels tupits boscos que rodejaven el cor dels banys termals.
Diuen que la jove vestia delicades robes acompanyades de precioses joyes. El jove es mostrava sempre amable, fent gala de la seva refinada educació.
Ningú sabía qui eren de veritat i d’on provenien. Van apareixer les primeres suposicions. Alguns afirmaven que venien d’Europa; altres, que la jove era una princesa rumana. No van faltar aquells que deien que era una jove de Venècia i que havia vingut a les termes per trobar-se amb el seu jove amant, que per suposat provenia de l’aristocràcia anglesa. La gent d’allà estàven ben distrets amb tantes teories.
Quan encara faltàven molts dies perquè acabés la temporada va aparèixer un luxós carruatge. El senyor que l’ocupava es feia acompanyar per una sèrie de carruatges, de similars característiques, conduits per un exèrcit de servidors. Els cotxes eren tan grans que no podien passar per l’estret pont que conduïa a les termes i que creuava per sobre d’un torrentós riu que fluïa entre altíssims barrancs.
De tal manera que el visitant va haver de baixar del seu carruatge i creuar a peu l’estret pont de fusta. Les seves intencions van quedar de manifest a l’acte. Venia a recollir la bella jove tot posant fi inesperat a les seves vacances i per tant, interrumpint la relació d’amistat que tenia amb el jove.
El senyor es va allotjar per una nit amb tot el servei a l’hotel de les termes i al dia següent van tornar a preparar els carruatges per tornar cap allà d’on havien vingut.
Els enamorats s’havien de separar i potser per sempre. La jove va demanar permís per acomiadar-se del seu jove amic, mentre l’esperaven al carruatge, a l’altra banda del pont.
Va ser llavorns quan va passar quelcom inesperat. En circunstàncies que fins avui són un enigma, el vell pont va cedir en les seves estructures i es va desplomar al precipici, envoltat d’un núvol dens de pols i enmig d’un soroll estrepitós.
A un costat van quedar el senyor i els seus carruatges i al altre, els visitants de les termes, inclosa la jove parella.
Eren temps aquells que situacions com aquesta no es resolien en un dia. Les termes de Cauquenes van quedar aïllades per molt temps, el suficient per acabar amb la paciència d’aquell senyor, que no va poder aguantar ni un minut més i va marxar sense la jove, però prometen tornar quan les circunstàncies ho permetéssin.
Gràcies a aquest fet fortuït la jove parella va romandre unida. El pont va ser reconstruït després de l’hivern i aquells joves, es diu, van arribar a formar una família.
Aquest fet es recorda encara a dia d’avui, ja que el nou pont es va batejar com a “Puente del Inglés”.
Extret del llibre “Lugares de asombro y creencia popular” Relatados por Víctor Carvajal
Quina meravella, jo vaig recorrer part d’aquests espectaculars paisatges amb el Pere de Probike i altres 20 amics, l’any 1999 i hi tornaria ara mateix, la natura en estat pur.
Molta sort família, sou molt valents!!!!
O’Higgins, Balmaceda, ripio, Cochrane, “la llet pura de vaca” … aaaah, quins records mes maravellossos em porten aquestes paraules. L’any 1999 jo era un dels 20 amics del Mia i del Pere, jo també i tornaria ara mateix!!!.
Seguiu, seguiu … no pareu d’explicar el viatge.
Bon viatge, petons
Família!!! Fa dies que no tenim notícies!! Ja heu arribat a Caleta Tortel? Esperem que el temps us millori. Una abraçada!!
Ei Ares !!! Eoooooo Maiana!!! quis llocs…!!! jo vull venir!! Us heu banyat al llac? I els cavalls?On son? Jo tambe vuldre anar a cavall…Ja m’ensenyareu a muntar.
Be, una abraçada i cuideu dels pares….
MARTINA VIDAL ROVIRA
bufff! Ricardooo no te vuelvas a despistar! quin estrès Beti!
La Dolça, el Benet i jo (Barbara) seguim cada nit les postres aventures. Avui ens heu fet patir una mica, però ens ha encantat el final feliç cavalcant dalt dels cavalls. Llàstima del Joan que hacia d’emputxar la bici ; (
Molts records des de Samalús!