EL QUE SE APURA PIERDE EL TIEMPO (Río Tranquilo a Coyhaique)

Aquest és el típic refrany patagònic que descriu a la perfecció el tarannà dels habitants d’aquesta Región de Aysen. Nosaltres comencem a agafar-li el truquillo…

Ens acomiadem de la família viatgera amb gran pena i l’Ares demana “com és que no anem junts?” Els adults ens mirem sorpresos i pensem que té tota la raó: tant hi fa anar cap al nord o cap al sud, el que importa són les vivències que ens enduem. Tot i així, cadascú continua el seu trajecte pensant que encara ens queden molts camins per recòrrer plegats.
Fem els darrers quilòmetres vorejant el llac General Carrera, el més gran de Xile i el segon més gran de Sudamèrica. Comparteix les seves aigües amb Argentina, sota el nom de Buenos Aires. Hem estat tres dies pedalant per la riba occidental i ens costa acomiadar-nos de les seves aigües blaves hipnotitzants, Chelenko (aigües turbulentes) com n’hi diuen els tehuelches. Acampem al costat d’una casa amb bestiar amb les darreres vistes sobre el llac. Fa fred i les princeses estan enfurrunyades. A mitja nit sentim els cavalls cavalcant al nostre voltant. El terra tremola, i el Joan també! Surt a fora i col.loca les bicicletes al voltant de la tenda, a mode de protecció… almenys que ensopeguin amb elles, abans que amb nosaltres. Al matí el Jorge, ens explica que els cavalls corrien a mitja nit per entrar en calor! Uuufff…
Enfilem cap a una vall desconeguda que remuntarem durant dos dies, i la sorpresa serà trobar-nos una baixada agraïda amb un ferm argilós. El regal dura poc, doncs tornem a trobar ràpidament força grava suelta. Fem nit al costat d’una caseta on hi viu una nena de set anys, visca! L’Emily, l’Ares i la Maiana es fan amigues ràpidament, i aprenen a fer suc de calafate, beure l’aigüeta dels chilcos, muntar a cavall i compartir jocs. L’endemà s’acomiaden com si es coneguessin de tota la vida i s’intercanvien les respectives direccions per mantenir-se en contacte. L’Emily regala un conte a la Maiana per a que no s’aburreixi dins del carro, i una llibreta amb dedicatòria a l’Ares, que ha utilitzat incansablement fins i tot damunt del tàndem.

El Calafate i el Chilco

Tot plegat, ens dona el coratge necessari per encarar les fortes rampes que encara ens separen de Villa Cerro Castillo. Un cop enlairats i ben suats, les vistes sobre la vall del riu Manso són impressionants i la descoberta del Cerro Castillo, amb tan sols 2.318m, se’ns mostra imponent! Fem nit al poble i ens avituallem novament per als propers dos dies. Només ens queda superar el portezuelo de Ibáñez de 1.120m, però per primer cop trepitgem l’asfalt i els setze quilòmetres de pujada se’ns fan molt més suaus. La baixada de l’altre costat és apoteòsica, al.lucinant! No només per la velocitat, sino per les vistes de l’entorn rocós i àrid de mil colors: grisos, verds, ocres, malves, marrons clars, foscos… brutal. Acampem al bell mig de la Reserva Nacional Cerro Castillo, desitjant acabar la baixada fins a Coyhaique l’endemà.
Ara sí que ens mereixem uns quants dies de descans.
L’endemà l’Ares aprofitarà per posar-se malalta… massa vent patagònic de cara!