No hi ha res que ens indiqui que hem canviat de país, a part d’un divertit cartell vermell, la moneda i els tràmits d’immigració. La feçonomia de la gent és la mateixa, la indumentària, el menjar, el trànsit de vehicles, el llac Titicaca…

Ben aviat descobrim una altra diferència, unes motoretes que poden dur tres ó quatre passatgers com si fos un minivehicle. També hi ha les “bicicargas” i els “motocamions”. Tothom es desplaça en aquests divertits vehicles, especialment a les ciutats. Anem vorejant el llac navegable més alt del món. Acampem vora les seves aigües blaves i tranquiles. La nit és freda, tormentosa i ens reb amb una bona pedregada. La tenda ha cedit sota el seu pes, però per sort no s’ha trencat res.

És època de collita i els camps grocs, estan acolorits amb les faldilles de les camperoles que seguen els cereals. Blat, cibada, blat de moro, quinoa, patates, fabes… gairebé tot es fa a mà. En tres dies només hem vist un parell de tractors que llauren els camps. La gent ens saluda en passar, ens miren i pregunten d’on venim, encuriosits. Les poblacions se succeixen competint en capitalitat per algun fet: Bienvenidos a Ilave capital de la nación aymara. Bienvenidos a Acora capital del folklore aymara. I així anar fent… A Puno, l’Ares no ens perdona la visita obligada a les illes flotants dels uros. “Quin terra més tou!” exclama divertida en trepitjar una de les parceles. Les construeixen amb canya de totora, sobre una base de més d’un metre d’arrel de quila, que és el que les permet surar. Hi ha unes noranta illes. Tenen escoles i fins i tot un parell de “capitals” Utama i Hanan Pacha. L’Irma habita en una de les illes amb dues famílies més. Ens explica que viuen de l’intercanvi. Pesquen, cacen aus, teixeixen… “Antes pedíamos plata para sacarnos una foto, ahora vendemos artesania” diu mostrant el seu sentit de l’humor. Sembla que ja han après a tractar al turisme.

Reprenem la ruta i aquest cop ja sabem on anirem a dormir: a Juliaca (capital de la integración andina) ens espera el primer “warmshower” del viatge. L’experiència és fantàstica, en Geovanni és un amfitrió super amable. Les nenes surten contentes amb un titella a cada dit de la mà. Allà coincidem també amb un grup d’alemanys, belga i colombiana. L’endemà pedalem i acampem amb ells. Les nits són cada cop més fredes i -amb una temperatura de set graus negatius dins la tenda- l’Ares es lleva amb els cabells completament gebrats. “Ooooh, sembles la Frozen!” Se’n riu la Maiana, recordant la seva pel.lícula preferida. Esperem a que ens toqui el sol per descongelar-nos i posar-nos en marxa. A Ayaviri, l’Yves i la seva dona Eva -dos cooperants francesos encantadors, membres també de la comunitat warmshower- ens acullen i ens posen en contacte amb l’Hogar Maria Auxiliadora. Allà passarem el dia i dormirem amb les quaranta dues nenes carinyossísimes que de seguida es guanyen els cors de les nostres filles.

El paisatge s’ha tornat més muntanyós, tot i que el relleu és suau. A la puna tot és del color de la palla i no hi ha res que creixi més d’un pam. Ramats d’alpaques, llames, ovelles i vaques arrepleguen el que poden.
La via del tren que va fins a Cusco, passa sovint a tocar de la carretera. El trajecte ha passat a ser d’ús exclusivament turístic, doncs el preu és impagable pels peruans. Encarem el coll més alt del viatge, Abra la Raya a 4.338m, amb el meu estòmag descomposat. El Joan haurà de tivar, per primer cop, amb tot el pes, tàndem i carro. Passat el coll, la vall es torna més verda i tornem a veure arbres, bàsicament eucaliptus, enmig dels conreus. A pocs quilòmetres ens espera la recompensa, Aguas Calientes, un complexe termal freqüentat per gent local. Els brolladors naturals d’aigua omplen les diferents piscines a través de canals superficials. La Maiana quasi se’ns queda bullida en caure vestida directament sobre un dels surgents.

El volcà més petit del món està a Aguas Calientes

Raqchi i MachuPitumarca (el petit Machu Picchu) són els primers contactes amb les restes arqueològiques dels inques, dels quals podem gaudir completament sols.

Se’ns fa fosc i aconseguim arribar a la petita escola d’Occobamba. El mestre, que dorm a la mateixa aula, ens convida a acampar al pati. L’endemà, mentres acabem d’esmorzar, ja comencen arribar els primers alumnes. L’Ares i la Maiana tenen ganes d’entrar a classe i les acompanyo. L’Orlando les convida a passar. Comencen resant i cantant. Després toca lliçó de mates. Al cap de mitja hora, l’Ares ens prega per a que ens quedem tot el dia a l’escola. La Maiana igual. “Si us plau, si us plau…” No volen marxar! Quines filles més raretes que ens han tocat. Haurem d’esperar fins després de dinar per continuar, sota la pluja, fins a Andahuaylillas, el poble amb el temple més bonic dels Andes.
Estem a les portes de la fita que ens havíem marcat. Tinc les mateixes sensacions que fa vuit anys, quan estàvem a punt d’entrar a la ciutat prohïbida de Lhasa. Llavors pedalàvem d’amagat i havíem d’evitar els controls policials i els atacs dels gossos. Ara només hem de vigilar amb els canins, que són igual d’agressius que al Tíbet (ja hem après a defensar-nos i portem les butxaques plenes de pedres). S’acumula la impaciència i la il.lusió d’arribar al destí final, però també la tristesa d’acabar una etapa del camí. Cusco ens espera… som-hi!