Conocimos a Jenn por casualidad, en el Café Andino y nos invitó a conocer la escuela donde estudian sus hijos. Disfrutamos de nuestro último día en Huaraz, con una entretenida jornada escolar, donde cada uno aprende a su ritmo y a su manera… Continua llegint
Continuar sense els pedals, ens ofereix una altra visió del viatge. Hem pedut autonomia, hem guanyat en confort i facilitat. Continua llegint
Després de veure el que patien les pobres bèsties carregant quaranta quilos d’equipatge, ara ja podem dir que sóm més que mules! Nosaltres n’hem arribat a portar uns quants més damunt les bicis…
L’entrada a Cusco és terrible! Hi ha un trànsit bestial. Es combinen els atacs canins amb els dels conductors dels “colectivos”. Més de deu quilòmetres d’estrés constant. Continua llegint
No hi ha res que ens indiqui que hem canviat de país, a part d’un divertit cartell vermell, la moneda i els tràmits d’immigració. La feçonomia de la gent és la mateixa, la indumentària, el menjar, el trànsit de vehicles, el llac Titicaca…
L’eufòria encara ens dura al vespre i comentem amb en Joan la possibilitat de continuar pedalant cap al Parc Nacional de Sajama, on hi ha un volcà impressionant que representa el cim més alt de Bolívia. Continua llegint
Trobar l’entrada al salar d’Uyuni resulta molt més senzill del què ens imaginàvem. L’emoció esclata tant bon punt les rodes trepitgen la crosta de sal.
Paso Internacional Villazón-La Quiaca. Aquesta és la frontera més divertida i caòtica que m’he trobat mai.
Sóm a La Quiaca, poble fronterer amb Bolívia. Demà canviarem de país, tot i que ja fa dies que hem creuat la frontera ètnica. Tota la quebrada d’Humahuaca està habitada per comunitats indígenes (quechuas, kolla, wichis…) que tenen el mateix origen precolombí que trobarem més endavant.
Seguim pedalant cap al nord, dins la Quebrada d’Humahuaca. Ens ho recorda novament el monument que assenyala el lloc exacte per on passa el Tròpic de Capricorn.
petits nòmades 